BLOG

En la proclamació de les benaurances, Déu promet als qui el busquen camins de bondat i de felicitat plena. Per aquesta raó, pràcticament les primeres paraules de Jesús corren en aquesta línia: feliços, benaurats, els pobres, els qui estan de dol, els humils, els qui tenen fam i set de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui posen pau, els perseguits pel fet de ser justos (Mt 5,1-12). El primer que les viu és Jesús mateix. Proclamant-les, les torna realitat, com una experiència lluminosa a l’hora d’encertar la bona ruta de la vida personal de cadascú. Breu, Déu vol la nostra felicitat, que Jesús expressa i viu primer de tot.

Les persones som una unitat, des de la creació fins al destí final en la plena comunió amb Déu, creador i redemptor. El que pensem, el que creiem, sentim o desitgem necessita acordar-se amb el que fem, el que diem, el que decidim, el que expressem. D’altra banda, cal reconèixer que es dona una distància, una diferència entre el que som interiorment i el que expressem i vivim exteriorment. Tan sols els sants, i encara, són capaços de donar una coherència més alta. Tan sols Jesús i Maria són el cent per cent coherents en fer el que veritablement creuen. Però nosaltres, normalment, som inconstants, imperfectes, pecadors.

Oi més, podem entendre la nostra manera de ser en tres sentits o direccions: esperit, ànima i cos, com demana sant Pau als de Tessalònica;^{1Te 5,23} perquè si el cos és la nostra dimensió corporal, física i relacional, del ser aquí i amb els altres; l’ànima, la consciència, la voluntat, la memòria, els sentiments, els desitjos i les emocions; l’esperit serà la nostra capacitat de donar sentit a la vida, d’atorgar-nos un propòsit vàlid en relació amb el nostre déu amb l’absolut que regna en el més interior de cadascú. Som una unitat, però en una diversitat de dimensions, capacitats i relacions. Donar integritat, coherència i llum a la complexitat de l’existència acaba sent la feina de tota una vida per assolir, no tan sols la felicitat, sinó sobretot la salvació, és a dir una vida amb sentit, amb plenitud, que valgui realment la pena.

Les pràctiques religioses en general i la fe cristiana en particular tenen molt a veure a l’hora de poder superar els daltabaixos que la vida ens posa al davant. Sovint davant d’una dificultat de la vida se’ns diu «anima’t, fes, decideix-te!», però sense l’energia espiritual necessària, la voluntat s’esquerda i molts no són capaços de remuntar frustracions, desenganys, fracassos i ruptures que la vida ens tira al damunt. Si no hi ha un motiu superior, una voluntat suprema, les persones s’enfonsen en la foscor, en el mal, el pecat i, finalment, la mort. Per aquesta raó, és tan important la fe. No tan sols com una tradició, un record o una cultura, sinó una fe viva, actualitzada i viscuda en present, practicant una bona relació amb Déu, a través de la pregària, els sagraments i la vida de l’Església. Segons els investigadors mèdics, com el nord-americà Koenig (1950), la fe experimentada com a viva i eficaç aporta bons resultats en situacions de desànim, depressió, d’addiccions i malalties cròniques, així com poder obtenir, no tan sols una vida més llarga, sinó sobretot una millor qualitat de vida.

La fe viscuda activament ajuda a integrar no tan sols la psicologia i l’espiritualitat; sinó sobretot la devoció amb la salut. Quan som capaços d’arribar a aital equilibri, la creença, la pregària i la pràctica cristiana activa actuen com a catalitzadors psicofisiològics per a la guarició de les persones. La fe apareix com un recurs psicològic i un mode pràctic de guarició personal, mental, psicològic i corporal; unint el mètode científic amb el significat espiritual al servei de la plenitud humana en totes les seves dimensions. Per aquesta raó, Jesús proclama el desig de felicitat per a tota la raça humana, que prové de la convicció que, certament, davant de Déu som ben pobres (So 2,3-3,13) i que, en canvi, ell mateix ha dipositat en el cor humà el tresor del seu Esperit Sant (1Co 1,26-31).

Feliços doncs, els pobres, els qui treballen per la pau, els justos, fins i tot els perseguits, perquè Déu, no tan sols desitja la nostra felicitat, sinó que vol que aquesta plenitud sigui una realitat física, mental, corporal, espiritual, sentimental; de l’ànima, del cos i de l’esperit. Crist esdevé aleshores la garantia de la salut integral del nostre ésser. Quan l’experimentem, vivint en una comunió sagramental real amb el nostre Déu, creador i redemptor, ens obrim pas en una existència de salvació plena, en la redempció que Crist mateix ens ha guanyat, per la seva encarnació.

Jesús ha dit molt clar que ha donat la vida per les seves ovelles, a fi que obtinguin vida a desdir. El creient serà aquell que, reconeixen la pròpia pobresa existencial, acollirà l’Esperit Sant en el seu cor per obrir-se a la vida plena, feliç i eterna en esperit, ànima i cos, amén.

Que el cos – soma i la ment – psique estan profundament connectats ningú ja no ho pot negar a hores d’ara. Malalties i síndromes de tota mena assalten els més inesperats: pujades de pressió arterial, caiguda del cabell, baixada general de defenses biològiques, icterícia, càncers de tota mena, descompensacions hormonals, anorèxia, bulímia i un llarg etcètera. 

En general es podria dir que l’estat d’ànim afecta moltíssim en la salut corporal de les persones. I es diu ànim, quan un es vol referir a l’ànima de fet: els afectes, les passions, els sentiments, la voluntat, la memòria, la intel·ligència. Una malaltia psicosomàtica es caracteritza perquè comença per algun tipus de malestar de l’ànim, de l’estil de vida i es ramifica en manifestacions corporals de tota mena. Per tant, i com a causa de les conseqüències dels mals corporals, es poden anomenar una sèrie de malalties de l’ànima. Aquestes podrien ser l’ansietat, l’estrès, la frustració, el malestar anímic, la tristesa, la soledat, el ressentiment, l’afany de venjança o l’ànsia de poder, entre d’altres. Malalties de collita moderna de caire nerviós, com l’esclerosi múltiple s’agreugen o es calmen sovint per un estat anímic determinat, més o menys estressat o nerviós. Psicosomàticament, els mals de l’ànima estarien interrelacionats amb els del cos.

Ara bé, i aquí em surt la vena de l’antropòleg que porto dins, les persones no som tan sols cos i ànima, sinó que més aviat el que ens caracteritza és l’esperit; aquella dimensió de nosaltres mateixos que apel·la al sentit de la vida, al propòsit que cadascú manté al llarg de l’existència, fins i tot en la relació amb al més enllà de l’existència present, fins arribar a tenir una relació amb el seu déu. Perquè no s’ha de perdre de vista que cadascú viu, actua i sent segons el déu en el que cregui: sigui aquest el diner, el poder, l’aparença, la vanitat, l’orgull, àdhuc la família, els amics, la pàtria o el Pare i Déu de Jesucrist, Déu únic i veritable per als cristians. En resum, les persones som esperit – pneuma, ànima – psique i cos – soma sarx (1Te 5,23), però no com si hi hagués uns òrgans separables i intercanviables en algun lloc. 

Tot el contrari. Esperit, per la capacitat espiritual de plantejar-nos un sentit transcendent a l’actual existència.

Ànima, com a potència del que som en tant que sentiments, memòria, voluntat, decisió, intel·ligència. I el cos, la dimensió física. La persona en tant que corporal, material, carnal, arrelada i encarnada en el lloc i en el temps concret es troba amb el món, amb els demés, fins i tot davant de Déu, corporalment i carnal.

No es perdi de vista que, segons l’Evangeli, Jesús ressuscitat es va trobar amb els apòstols no en esperit, no com una ànima en pena, sinó amb un cos renovat i guarit de la passió per la qual l’havien fet passar els dolents: «Mireu-me les mans i els peus: soc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc!» (Lc 24,39). Com tampoc no s’ha de perdre de vista que l’Església, arreu del món, continua creient i celebrant la renovada existència de Jesucrist, promesa a tots aquells que tinguin fe en ell; tanta, que molts han arribat a oferir la pròpia vida per aquesta veritat.

Ho heu encertat. Si he anomenat els mals del cos i de l’ànima, ara toquen els de l’esperit, el pneuma. Quines són doncs, aquestes malalties pneumàtiques, a l’origen de les malalties de l’ànima i del cos? Doncs aquelles que fan referència a les mancances de la pràctica de les virtuts teologals com la fe, l’esperança i la caritat. Ja Pau, el filòsof de Tars, escrivia als de Corint que la vida de la fe porta a la pràctica de l’esperança i, aquesta, empeny la força de la caritat, és a dir de l’amor veritable (1Co 13,13). 

Per contra, es podria dir que qui no té fe, viu lluny de l’esperança i tampoc no sap créixer en la seva estimació vers els altres, vers Déu i vers el món. Quan les persones no sàpiguen cultivar la dimensió espiritual camparan l’egoisme, el narcisisme i l’hedonisme. Desarrelada, la gent només pot caure pel pendent de la malaltia psicosomàtica, precisament perquè primer s’ha deslligat de l’esperit.

En realitat, l’ésser humà és com un arbre que aspira amb les seves branques arribar fins a Déu. No obstant, la part més important de l’arbre són les arrels, que no es veuen, però que sense, la planta no podria viure. Si les arrels són l’esperit, el tronc, branques i fulles el cos; l’ànima, la saba que corre pel seu interior. Tan sols una vida equilibrada entre esperit, ànima i cos podrà portar l’ésser humà per una vida plena i completa. No s’ha d’oblidar que Jesús ha dit que ell ha vingut perquè tothom tingui vida i en tingui a balquena (Jn 10,10).

En definitiva, cada persona esdevindrà un ésser pneumo-psico-somàtic cridat a la salut i a la vida, perquè resolgui de manera satisfactòria el seu pas per aquesta terra.

Compten abundants els proverbis sobre la segona virtut teologal, com el que encapçala aquestes línies. Sovint li recordo a un amic no gaire puntual que qui espera, desespera. I si l’esperança arriba a ser l’últim que es perd, en canvi sempre serà la primera que ajudarà a continuar endavant. Però, en què consisteix l’esperança? Aquesta actitud invocada tan sovint i tan escassa per altra banda. Se’n podrien distingir dos registres.

El primer correspondria a aquella actitud de certesa d’aconseguir allò que hom desitja, anhela, projecta o somia: posseir una casa, un cotxe, però alhora mantenir bones relacions amb la família, els companys de feina, amb la parella. No perdem l’esperança, alhora que aquesta no sigui una esperança vana, buida o naïf. Hi ha quelcom en ella que demana tocar de peus a terra, de comportar-se com a realista.

 El segon registre esperançat toca a l’àmbit teologal: tan sols hom pot esperar el que es creu. Si un creu en la bondat, la justícia, la pau, la solidaritat i la fraternitat, farà tot el possible perquè aquests béns espirituals i socials es puguin dur a terme. Per assolir-ho, l’apòstol Pau proposa en la seva carta als de Roma que cal tenir paciència per suportar i superar les dificultats, el que anomenem com a resiliència. Concretament, escriu al segle primer: «les tribulacions engendren paciència, mentre aquesta certifica la virtut provada i aleshores s’arriba a l’esperança. Per aquesta raó, l’esperança no enganya» (Rm 5,3-5).

Es tracta de tot un manual de pràctica personal, d’autoajuda i convenciment per superar les dificultats i les penes de la vida, perquè certament no està tot aconseguit ni assolit. Les guerres, les discussions, els comportaments egoistes o narcisistes, propis o aliens, en donen prou compte. N’hi hauria prou amb tenir present la realitat del món present per desesperar-se. Si algú esperés que el món fos una bassa d’oli, perdria l’esperança. Però no, perquè les dificultats, obstacles i tribulacions proposats per Pau són a la base de tota experiència humana, ben reals i tangibles. Cadascú els pot identificar en la pròpia vida.

Ara bé, tothom espera quelcom millor, quelcom més just, bonic, perdurable, vital que li aporti alegria i felicitat. El mateix papa Francesc ho escrivia tan sols començant la seva butlla de convocatòria del jubileu. Posant en pràctica les virtuts de la paciència, la resiliència, la constància i la perseverança, hom veurà assolits els seus propis desitjos de pau, fraternitat, bé comú, d’admiració i cura per la vida, així com la solidaritat pels més febles i descartats.

L’esperança no és una virtut caiguda del cel, ni tampoc un desig que no toqui de peus a terra, sinó que demana compromís, treball i decisió en l’assoliment d’un bé millor. A fi de comptes, qui té fe, manté l’esperança i qui practica aquesta virtut, sap estimar cada dia més, dirà el filòsof Pau als de Corint (1Co 13,13). Per contra, es podria dir que, qui no té fe, qui no té res per creure, li acaba fallant l’esperança i, en conseqüència, es desespera, no troba les energies per continuar treballant i lluitant per un món millor, per l’assoliment de les virtuts que duen a la felicitat, tant ara com en el més enllà. En la vida, com en el treball, la fe i l’amor, sempre fa més feliç donar que rebre, no ho direm prou (Ac 20,35).

Com a paràbola de la desesperança, recomano la sèrie de quatre capítols d’hora «Adolescence» (Ph. Barantini, 2025), on sobresurt la descripció de les noves situacions dels més joves, davant del perill de la radicalització en la seva addicció a les xarxes socials més tòxiques i de l’abandonament dels pares; vegi’s la delegació en l’escola de l’educació en els valors més fonamentals i bàsics. El preadolescent, fatalment protagonista, es passa llargues hores davant l’ordinador, sol, empassant-se missatges tòxics i devastadors que, passats a la realitat, el conduiran a la ruïna humana més absoluta, tant d’ell com de l’entorn.

Crida l’atenció que, al llarg de tot el desenvolupament de la història, ningú no toca el noi: ni els pares, ni la psicòloga, ni els mestres, ni que sigui una carícia a les espatlles, un petó o una empenta de reconeixement personal. Les relacions socials resten tallants, formals, correctes, però gens càlides. La classe a l’institut consisteix en mirar un vídeo, sense real comunicació dels professors. Els alumnes tan sols són escridassats, amenaçats i castigats recordant l’argument de «The Wall» de Pink Floyd (A.Parker, 1982). Tant, que els investigadors se’n fan creus i canvien llurs pautes de relació personals.D’aquest caldo de cultiu en brollaran les postures i actuacions més perverses, destrossant la vida de víctimes oi victimaris i de llurs famílies. Sense proporcionar cap spòiler, el pare s’acabarà desfogant a l’habitació de la criatura absent, tancada a la presó, somicant: «ho hauríem d’haver fet millor!»

En la recent visita aquest estiu de 2025 al jaciment de Les Caus de la Dordonya, al centre sud de França, he pogut tornar a admirar les pintures rupestres dels nostres ancestres de fa més de divuit mil anys; conjunt admirable de representacions en combinacions de colors vermell, ocre, negre, groc, expressat gràcies a productes minerals naturals, amb una sorprenent expressivitat molt propera a l’art modern.

Les coves on vaig poder entrar, en realitat, consistien en una magnífica reproducció de les originals en les que es van trobar aquestes fenomenals representacions d’animals, sobretot toros, els antics urocs, però també cérvols, cavalls, bisons i alguns felins, fins i tot alguna espècie ja extingida, com el cérvol gegant, molt bellament representat.

En aquesta regió del centre de França, s’han potenciat en gran manera els recursos paleolítics trobats i estudiats sobretot durant el segle xx, de manera que en una bona colla de casos, s’han invertit unes grans quantitats de recursos perquè fossin milers les persones que les poguessin visitar cada any sense malmetre les pintures originals. De fet, el pas dels turistes, tan sols per la respiració emesa, la humitat del vapor d’aire i el CO2, varen fer malbé no pas poques imatges representades en les obscures coves de la Dordonya. Per aquesta raó s’ha habilitat uns imponents centres d’interpretació, que hostatgen les reproduccions de les coves, que ara es poden recórrer tranquil·lament, amb goig, sense por d’haver d’estalviar fotografies, ni tampoc de fer res malbé. En la meva visita del 2025 m’hi vaig estar més de tres hores, entre la neocova i el centre d’interpretació. Varen valer molt la pena els 23 euros que em va costar l’entrada (Mt 6,20).

En un recorregut cultural que demana diversos viatges, es poden visitar les coves i pintures de Les Caus a Montignac, a 600 km de casa, però per un altre costat cal entrar igualment a les de Chauvet més a l’est i a una distància semblant de Catalunya; completant la visita amb les coves submarines de Cosquer prop de Marsella, que es troben a 500 km; aquestes em resten pendents. Però encara hi ha molts altres jaciments per visitar, potser no tan rutilants com les de Les Caus. En aquesta llista, convé afegir-hi Pech-Merle, Nhaus, així com la resta de jaciments i troballes del vall del riu Vesera, que vaig poder baixar en canoa.

A aquestes no cal oblidar el jaciment espanyol per antonomàsia i pioner en la descoberta de l’art parietal, Altamira a Santander, titllada com la Capella Sixtina del Paleolític, on el banc que porta el nom de la ciutat del Cantàbric ha patrocinat una reproducció visitable de la cova prop de Santillana del Mar; curiosament coincideix amb els 600 km de distància de casa nostra. El jaciment santanderí fou el primer a ser descobert i estudiat, gràcies al propietari Antoni de Sautuola (+1888) rebesavi de l’actual presidenta del banc citat més amunt i que és al que hem d’agrair que les entrades tan sols costin tres euros. Fareu bé de reservar emperò, per internet. Una pel·lícula ben documentada i protagonitzada per Antonio Banderas es va presentar el 2018 parlant d’aquell aprenentatge, no sense dificultats, per l’admiració de les pintures parietals, que obriria les portes a la resta de jaciments cantàbrics i occitans.

Per altra banda, convé adonar-se que el nom afrancesat del jaciment s’escriu com a Lascaux, però en la llengua occitana del lloc, segurament la que empraven els descobridors de les coves, els joves Marcel Ravidat amb el seu gos Robot, Jacques Marsal, Georges Agnel i Simon Coencas el 1940. Com sol passar amb els noms afrancesats occitans, Lascaux no significa res, tot i que abunden en la regió els topònims acabats en el sufix -aux i -ac, com ara Montignac, que és el bonic poble al costat del riu Vesera, on se situa el jaciment. Ajuda a comprendre la disfressa del nom una petita església als cims de Vallfogona de Ripollès, dedicada a la Mare de Déu de Les Caus, que no deixen de ser els refugis on habiten certs animals com els conills, els talps, les guilles o els toixons, per dir-ne alguns.Les Caus per tant, tot l’afrancesament del nom, en l’afany d’uniformització des de Lluís xiv (+1715) el mateix que va arrabassar la part nord de Catalunya. França ha estat molt més eficient que Espanya a l’hora d’anul·lar l’occità, però també el català, el basc, el bretó o l’alemany d’Estrasburg. Ara, per experiència pròpia, quan em vull adreçar a la gent d’Occitània per demanar una adreça o sol·licitar un informació, i m’hi dirigeixo en català, comprovo com m’entenen perfectament, mentre ells em responen en l’occità de base, que entenc igualment, gràcies a TV3 i els seus informatius de la tarda en aranès. La humanitat fa temps que corre, tan sols cal que mantinguem ulls i oïdes ben oberts.

Es planyia el geni malagueny en 1934, sobre el perquè i el sentit de l’art i la pintura: «Tothom vol entendre sobre pintura. Per què no mirem de comprendre de la mateixa manera el cant dels ocells? Per què en canvi ens agrada un vespre, una flor i tot el que envolta l’ésser humà, sense voler comprendre-ho? Per contra, quan es parla de pintura, volem entendre, comprendre i explicar.

Que s’entengui sobretot, que l’artista treballa per necessitat, que àdhuc ell és un element ínfim del món, a qui no s’hauria de prestar més importància que moltes altres coses de la natura que ens encanten, però que no sabem explicar-nos. Aquells que miren d’explicar un quadre, s’endinsen sovint per un fals camí. L’escriptora nord-americana Gertrude Stein (+1946) m’anunciava fa un temps, molt alegre, que finalment havia comprès el que representava el meu quadre “Tres músics”: era una natura morta!

Com vol un espectador viure un quadre meu tal i com jo mateix l’he viscut? Un quadre, una escena, una combinació de colors em ve de molt lluny, qui sap des d’on exactament… Jo l’he endevinat, l’he vist, l’he fet i, no obstant, al dia següent ja no ho veig, ni jo mateix, el que he fet. Aleshores, com algú pot voler penetrar els meus somnis, els meus instints, els meus desitjos, els meus pensaments, que tant de temps ha de necessitar per a elaborar-se i eixir a la llum; sobre tot, per poder recollir el que jo he posat en ells, potser fins i tot en contra de la meva voluntat?»

 De lluny, de molt lluny arriben les obres, els dibuixos, les imatges i les pintures de les que només alguns privilegiats són capaços. De tan lluny com de l’art parietal de les cavernes d’Altamira fa quinze mil anys; Les Caus, disset mil o Chauvet, trenta mil, admirablement aplegades entre la cornisa Cantàbrica i el darrera dels Pirineus; pintures admirablement executades per artistes moderns.

Admirant-les, tant Pablo Picasso (+1973) com Joan Miró (+1983) s’exclamaren que «des d’Altamira, tot és decadència!» De la mateixa manera que, amb l’esclat del naixement de les arts fotogràfiques, a principis del xx, el de Màlaga, establert a París, es planyia: «ha nascut la fotografia, jo estic mort!» I fou des d’aleshores que li calia cercar altres formes d’expressió. Per aquesta raó s’endinsà en les seves experimentacions: les èpoques blava i rosa, així com el desplegament del cubisme, una expressió de la impressió de la imatge en moviment, efecte que, d’altra banda, ja havien aconseguit els artistes de Les Caus divuit mil anys abans. Què es podia fer de nou? Quina era la innovació possible, per a dir que es feia quelcom de nou? Des d’aleshores, tan sols es podia respondre a les inquietuds socials i culturals, reaccionant als esdeveniments del carrer, de la política, del mateix art i de la cultura (Coh 1).

            Els creadors del període magdalenià ja havien experimentat amb tot el que provaven els moderns impressionistes, els abstractes, els fauves, els surrealistes: els tons dels colors, els contrastos, la representació aprofitant els relleus de les parets i els sostres de les coves, el moviment imprès en la múltiple representació de les potes i els girs dels animals, els bisons, els cavalls i els cérvols. Un art amagat, secret, colgat en les profunditats de la terra, apte i hàbil només per a uns quants escollits, que poguessin admirar el treball d’alguns que es dedicaven a treballs no tan utilitaristes com la caça, la cria o el cultiu de la terra i, potser, per què no, al costat de tot plegat, cercant un sentit, una benedicció i una protecció que havien de trobar en els seus germans, els animals més salvatges i indòmits, fins i tot en les panteres, els ossos, les hienes i els mamuts. A fi de comptes, de tots ells en depenien en unes èpoques en que el clima castigava les comunitats humanes. Tan sols des de les profunditats misterioses de les cavernes, amagades durant tant de temps, es podia invocar la protecció per a la família, perquè arribés aquella cacera apropiada que assegurés la pervivència de la raguèlia. 

            En aquelles seves confidències al seu amic Christian Zervos (+1970), historiador de l’art, filòsof, reivindicador de l’art prehel·lènic i catalogador de l’obra del mateix Picasso, el pintor tenir raó, com sempre; ells, que varen viure un canvi de paradigma en el món de l’art, provinents de les representacions naturalistes, passades ja pels impressionistes, Van Gogh i la revolució que va suposar el canvi de segle. Per què cal entendre res de la pintura i de l’art? Per què ens atrevim a jutjar-la, a elevar-la als altars de la glòria o enfonsar-la fins als inferns? Des d’Altamira, venint de Chauvet i arribant a Lascaux, Tàpies, Barceló o Plensa, potser tan sols cal deixar-nos portar per l’admiració de la bellesa que, en definitiva, ens acosta a Déu.

De què serviria tenir-ho tot, fer-ho tot, gaudir de tot, ser capaç de tot, si un hom no és feliç? I si, a fi de comptes, un es perd a si mateix (Lc 9,25)?

Al terme d’Ogassa, s’ensorra la bonica església romànica de Vidabona, potser com tantes altres que existeixen escampades pel Pirineu. Aquesta fou parròquia fins ben entrat el segle xx, però s’acabà de despoblar quan el temple va rebre un llamp que la va desfer. Abans però, els conservadors del museu episcopal de Vic havien recuperat la talla de la marededeu, que es guarda a la capital osonenca. Un servidor vaig poder ser testimoni el 2014 com s’enfonsava el mur de ponent i de la misteriosa desaparició de la barana del cor, de ferro massís del Ripollès. Com diuen als Pastorets, «no es va perdre per a tothom!»

Santa Maria de la Vidabona era una versió de l’alliberadora de captius, semblant a la Mare de Déu de la Mercè de Calldetenes. Existia la tradició que els presoners alliberats anessin a oferir les seves cadenes trencades a aquella advocació de Maria, allí, als soms sobre Ripoll, veïnat de Sant Julià de Saltor, sota sant Amand, a mig camí de Sant Joan de les Abadesses i en terme de la nòrdica Ogassa.

Nogensmenys, el nostre amic Aristòtil ja va reflexionar i escriure sobre la vida bona. Com ha de viure la bona gent, què significa disfrutar d’una bona vida, comptant amb dues facetes intel·lectuals. Per un costat, va abordar el tema com a biòleg, basant-se en els seus profusos estudis sobre els animals, tota la física que va desenvolupar. Per l’altre costat, i com a bon alumne de Plató, va dedicar-se a pensar sobre la natura de la bondat des d’un punt de vista molt més abstracte i metafísic, més enllà de les coses físiques, materials i comprovables empíricament. Encara però, el Petit Príncep, tan platònic ell, sostindrà que «el més important de la vida esdevé invisible als ulls», com ara l’amor, l’amistat, la bondat, la bellesa, el perdó, la comprensió, la misericòrdia o la pau. No les podem veure passejant pel carrer o pel parc, però en canvi en podem admirar clarament els seus efectes.

Què volem realment de la vida, què li demanem? Què és el més important? Es demana Aristòtil en la seva Ètica a Nicòmac. Què perseguim per si mateix o què desitgem per algun altre motiu? Els diners, potser? Però aquest no ha de ser considerat sinó un mitjà per assolir el que anhelem, per comprar-ho o permetre’ns-ho: una camisa, uns pantalons, un cotxe o un viatge a la Polinèsia. Els diners no són sinó un bé instrumental, no un fi en si.

En canvi existeixen els béns intrínsecs, quelcom que desitgem per si mateix, perquè és valuós, perquè val per a tothom: l’or, els diamants, el temps, si és que aquest últim es pogués comprar. Si més no es pot estalviar: «fes un bon us del teu temps i el temps serà bo; tu ets el temps, el senyor del teu temps», que afirmava un teòric de la dimensió temporal com fou Agustí d’Hipona (+400). Gandalf ho traduïa així al Senyor dels Anells: «molts es demanen si els seus temps són bons o dolents, però no ens pertoca a nosaltres decidir-ho als qui vivim aquesta època. El que hem de decidir, en tot cas, és què fer amb el temps que se’ns ha atorgat»; un temps únic, irrepetible, que s’escola de pressa, que no obstant ens confia l’oportunitat de deixar la nostra marca indeleble en el món que ens toca de viure.

Ara bé, existeix un bé suprem, quelcom que es pugui aïllar per únic, que tan sols es persegueix per si mateix i no com a mitjà ni com a instrument de res més. Quin és el fi darrer que dona caràcter a tot el que fem, pensem, desitgem i decidim? Aquesta és la pregunta pel sentit que continua projectant Aristòtil des de l’antiguitat als nostres dies. Aquí, un altre pensador modern, el britànic Whitehead (+1947) teòric del déu evolutiu, va formular aquella altra màxima: que la història de la filosofia no deixava de ser una sèrie de comentaris al marge a Plató i Aristòtil. Aquí i ara és el que, una vegada més, estem fent, de la mateixa manera que la física moderna continua sostenint-se en les descobertes eurístiques d’un altre savi de la Magna Grècia com fou Arquímedes (+212 aC), a la Siracusa de la meravellosa Sicília. Encara ressonen avui les seves paraules i les seves fórmules matemàtiques, tant que la darrera entrega d’Indiana Jones, el 2023, el va anar a visitar amb la màquina del temps; perquè ens continua manegant el temps, que se’ns escola sense remei (Ac 20,35).La felicitat és el bé suprem per a Aristòtil, i per a qualsevol mortal, no? Tots volem viure una vida feliç, tant que sinó, molts prefereixen no viure. La felicitat com a ideal, com a meta, com a horitzó inassolible i alhora experimentable, perquè quan t’hi acostes, s’allunya i, no obstant, tots ens podem fer l’experiència: els humans, éssers per a la plenitud.

En què consisteix la vida? Què fa que quelcom sigui viu? Quina és la qualitat de la vida, aquest gran miracle, aquesta sorprenent realitat, aquest immens misteri? Què és el que busquen els astrònoms en la resta de planetes de l’univers, sinó els principis de la vida? I quan no els troben, es refugien en poder defensar la vida enviada, a la Lluna o a Mart, protegint-la del fred, les radiacions i la manca de gravetat que impedeixen el correcte desenvolupament de la vida tal i com la coneixem en el nostre planeta. Viure fora de la Terra resulta caríssim. Que ho demanin als astronautes que passen cada dia a tota velocitat sobre els nostres caps, dins la imponent estació espacial internacional ISS. Car, malaltís i tan impossible que han de tornar a posar els peus en sòl ferm si no volen perdre-ho tot en l’intent.

            Del principi de la vida se n’ha parlat, des de molt antic, com l’ànima, la psykhé de Plató i Aristòtil a Grècia, però alhora l’atmân dels hindús i dels budistes. Entès el principi vital no com una cosa en si, ni tampoc com una sublimació o una abstracció de l’ésser, sinó com la capacitat de desenvolupar la vitalitat, com una dimensió possibilitant les habilitats del ser ara i aquí. Perquè un cadàver no és una persona, per molt que tractem amb infinit respecte les restes mortals humanes, tampoc no existeix una ànima separada del cos, ni una existència que no sigui corporal per a qualsevol. Som cos material, vital i relacional; som ànima intel·lectiva, per comprendre, organitzar i desenvolupar qualsevol activitat; com som alhora esperit, capacitat de transcendència, de sentit, de profunditat i de relació amb els principis divins, sens dubte (1Te 5,23). Els déus són presents des d’abans de l’existència humana i ho continuaran essent quan tots nosaltres haguem passat.

            En realitat, Aristòtil (+322 aC) ja pensava així fa pràcticament dos mil cinc-cents anys. En el seu llibre «Parts dels animals» va escriure que «potser que l’ànima sigui la forma de tota criatura vivent i, quan la seva ànima l’abandona, aquell ésser deixa d’estar viu.» Aleshores, comprendre la natura de l’ànima hauria de ser una de les preocupacions de qualsevol estudiós del món natural. Fins i tot les emocions que atribuïm a l’ànima tenen un clar component corporal, intensament físic i carnal. En efecte, ens acalorem quan discutim; ens puja el color quan ens avergonyim; ens tornem pàl·lids amb la por o l’ensurt; ens tensem integralment en posar-nos en guàrdia; ens esgotem en situacions de perill o de tensió.            Aristòtil va inventar l’hilemorfisme perfeccionant l’esquema del seu mestre Plató i és que una estàtua de marbre no pot existir sense la seva matèria, no n’hi ha prou amb una idea. La forma i la matèria resten permanentment unides per a significar quelcom. A l’igual, una serra mecànica té per essència el tallar la llenya, la seva forma. L’essència de l’ull és la capacitat de veure-hi i aquesta és la forma que dona a la matèria del cos, almenys a aquella part, aquell òrgan encarregat del sentit noble de la vista. En el cas d’un ésser viu, la vida esdevé la seva essència i, per tant, qui dona forma a una matèria que, en un altre lloc i en un altre ésser, s’organitzarà de forma diferent. Però mai no es podrà entendre l’una sense l’altra.

            Per als humans, l’ànima serà la pròpia essència, allò gràcies al que vivim, percebem i pensem; alhora la potència i capacitat per obrir-nos a l’Ésser, així en majúscula, per entrar en contacte amb el que ens supera, com en una tercera o quarta dimensió, però que acaba donant sentit i responent a les qüestions fonamentals: qui soc jo, què hi faig aquí, què puc esperar de l’existència, del meu present i del meu futur? Es podria dir que tan sols algú que s’atreveix a endinsar-se en la resposta a aquestes preguntes es converteix realment en humà, perquè s’arrapa a les banyes del propi sentit, de la seva profunditat i autenticitat de vida. 

            L’ànima, amb totes les seves capacitats atribuïdes a la humanitat, esdevé la seva essència i característica definitòria. Aristòtil insistirà que no som tan sols ànima, sinó que sobretot responem a la nostra essència d’animal viu encarnat, incorporat i carnal. Sense aquestes característiques no seríem humans. Voler pensar-ho altrament seria errar el tret.

            Cal retornar al fons de la pròpia consciència, en un temps en què triomfen les teories de l’evolució darwinianes i del bigbang còsmic, en una època en què els humans tendim a considerar-nos com a matèria evolucionada dins d’un gran joc de caramboles del billar en què sorgeix, com per atzar, la vida. «Déu no juga als daus», que deia Einstein (+1955) i, «si ho fa, els té trucats», reblava un altre Nobel, Prigogine (+2003), quan no parlaven tant dels déus com de la matèria i de l’univers. A fi de comptes, siguem nosaltres aquells déus que prenen en compte el propi temps i el convertim en una ocasió per a la vida i la felicitat universals.

Segons Marx, la felicitat es troba en les coses petites: una petita fortuna, una petita torre a la platja, un petit iot amarrat al port, un petit xalet a la muntanya, fins i tot una petita amiga. Grouxo Marx (+1977) així s’expressava, perquè la recerca de la felicitat es troba, ara i en totes les èpoques, en el nucli de l’existència humana.

            L’amic Marc Mercadé ha publicat recentment un petit llibret de meditacions entorn del sentit de la vida des del punt de vista cristià. Me’l vaig empassar d’una tirada en el trajecte de Lille a Dunkerke, a la Flandes francesa, quan vaig visitar la Universitat catòlica d’allí ran d’un col·loqui teològic. Prop d’allí, un pensador britànic com Chesterton (+1936) remarcava que quan la persona deixa de creure en Déu, aleshores passa a creure en qualsevol beneiteria: les forces, els esperits, les pedres, els rituals, el guru o l’influèncer de moda. Segurament la religió del segle XXI es pot identificar amb l’adoració del jo, de l’egocentrisme: el jo, el que és meu, els meus sentiments, conviccions i interessos per damunt de qualsevol altra cosa, fins i tot per damunt del déu suprem, del qual dubto de l’existència, però que no s’atreveixi ell a dubtar de la meva. Jo soc inqüestionable, etern, absolut. Tot ha de girar al meu voltant, com si haguéssim de perpetuar l’estat psicològic dels tres anys.

            Precisament, em comentava un amic: «mira, he deixat la secta satànica a la que pertanyia.» «Ah sí, i doncs, què ho fa?» «Ui, era molt de sacrifici!» I és que el món del segle XXI, més que augmentar la racionalitat i una certa lògica del pensament que havia de desterrar les pràctiques religioses, més aviat ha propiciat la caiguda de moltíssima gent en la descreença catòlica, per enfonsar-se en sectes, cultes, religions i espiritualitats de tot tipus. Ser espiritual no és sinònim de ser bo, tingui’s present que el diable és un ésser espiritual. Des del punt de vista cristià, la qüestió rau en deixar-se dur per l’Esperit Sant i no per qualsevol esperit. 

En realitat, ens trobem en una època d’individualisme hedonista i d’egoisme narcisista, que provoquen que la gent busqui una espiritualitat del culte a si mateix. Jesús reafirmà que calia estimar-se a si mateix, en un equilibrat amor a Déu i als altres (Lc 10,27), però mai en la recerca d’un amor solipsista, on un es queda embadalit amb el propi melic, ofegant-se en la contemplació de si mateix. Per altra banda, es donen múltiples símptomes espirituals negatius de la nostra època, que es poden identificar en els creixents desequilibris psicològics, sobretot dels més joves, dels suïcidis i d’una progressiva pèrdua de sentit de la vida, que fa caure en la desesperança en quant desapareixen els trumfos de la joventut, la salut, els diners, la feina, l’amor romàntic, els amics o la família. 

Posem per cas, l’espiritualitat oriental budista aboca cap a la meditació intimista, l’apaivagament del desig i la desaparició de si mateix. Aquesta manera de fer, tan en boga a occident des del segle XIX amb Schopenhauer (+1860), insisteix que la persona no és res, que existir tan sols provoca dolor i que cal desaparèixer, extingir-se. En fi, una espiritualitat del buit i la foscor, nihilista, que du a mirar-se el melic i col·lapsar en el propi reflex narcisista.

En canvi, la regla d’or de la fe cristiana mana la pràctica de l’amor a Déu, que es confirma en l’amor als demés, a partir d’una autoestima més que suficient. Per aquest biaix, el món de la fe obre a una comprensió cada vegada més gran de l’estimació que Déu té per la seva humanitat, per tu i per mi, perquè ens ha creat per a la felicitat i la vida plena. No s’ha de perdre de vista que un dels consells més importants de Jesús fou que fa més feliç donar que rebre (Ac 20,35) que aboca a l’atenció envers les persones del voltant. 

Nogensmenys, el bon samarità convida a convertir-te en proïsme del que t’ha de menester (Lc 17,16). En les cruïlles de la vida, en el moment d’escollir el camí a seguir en els estudis, la professió o les aficions cal demanar-se no el que t’aportarà més diners, sempre necessaris però, sinó allò que el món et sol·licita, aquella que és la iniciativa, la intuïció única de cadascú. Com deia Mejide, en plena crisi del 2008, «no busquis feina, crea treball»; que la inspiració et trobi treballant pels demés, aportant al món el que ha de menester de tu, amb la teva originalitat i vocació pròpies.

És clar que hi ha un Déu veritable i aquest és el de Jesucrist. Vaja, recomano cercar-lo, perquè qui ho fa, el troba. Aleshores un és capaç d’orientar la pròpia vida segons el bé, la llum i la veritat, que condueixen per la ruta de la felicitat i de la pau. Tan sols aleshores es pot trobar el veritable sentit de la vida, enfilant la ruta de la felicitat autèntica, aquella que ningú no pot arrabassar (Jn 16,22), perquè esdevé plena, lluminosa i definitiva.